Doncs canviaré l'ordre dels moments. (Silenci) Sí, com ho sents... canviaré l'ordre dels moments, simplement. (Pausa – rumia)
Canviaré el teu primer “t'estim” pel meu darrer “no t'enyoraré mai”, i que em puguis tornar a abraçar.
Canviaré la darrera portada per uns bons cafès al llit amb el teu cap al meu pit, pentintant-te els cabells matinals, només tu i jo. I la cafeina.
Canviaré el meu telèfon estampat contra la paret pel primer que vam comprar just arribar al nou pis, casa nostra. Canviaré l'únic petó de bona nit pels milions de petons que omplien els nostres dies, i les nostres nits. Canviaré aquest “Adéu Joan” pel teu “Hola. Carme. Encantada”.
Canviaría la meva covardía, el meu orgull i la meva despreocupació. Però és que no puc deixar de tèmer el perdrer-te, el fet que sempre tenguis la raó i pensis en el nostre bé i, sobretot, aquesta seguretat que sempre t'estimaré.
Canvien molt les coses i alhora i ha coses que no es poden canviar. Jo he canviat, tu has canviat, però alhora no volem ni podem fer-nos canviar. Podría dir-te “mitse't” o “stet'im”.. l'ordre de les lletres sí que es pot canviar. Resulta divertit. Però no canviarà el t'estim ni l'ordre dels moments. Jo tampoc, tu tampoc. No hi ha canvi possible. (Silenci)
Canviar els canvis?
