Un home assegut al mig d’una sala buida. Al seu costat
una capsa de sabates tancada. Ell mira al públic amb un somriure, amb molta dolçor
i estima. Va vestit amb trajo, amb la corbata un poc descordada. Es despentina
amb plaer els cabells engominats. Mira al públic, es sorprèn i riu suaument com
un infant satisfet.
Home: (bromista)
Què? Què passa? (riu) Et faig gràcia petita? Sí? M’agrada
tant quan rius. No saps la tranquil·litat que em dóna, filla meva. Ets tan pura...
(sospira i torna al món de merda real)
Saps que li ha passat avui al teu pare? No, com ho has de saber... Ets tan.. (de
sobte) m’han despatxat de la feina. Em mor de vergonya, però sí. Al final
ho han aconseguit. S’han hagut d’inventar una excusa qualsevol per treure a ton
pare, un dels millors treballadors des de fa trenta-sis anys, al puta carrer. (silenci) Aquella “reunió urgent”, a l’hora de tancar l’oficina,
ja feia pudor d’enfora. Ja es veia venir. M’han dit que feia una setmana que s’estaven
plantejant una retallada de personal. Una setmana! I van els fills de puta i em
fan treballar tot el meu darrer dia per dir-me a les dues que fa una setmana
que no em necessiten. (Pausa) Que n’ets
de feliç en la ignorància. Fa dos dies, quan vaig arribar tan tard de la feina,
te’n recordes? No era perquè se m’allargués la feina, (somriu) ni perquè havia
quedat amb una suposada amant que assegura la mamà, no. Va ser perquè,
perquè... he trobat una casa, saps? No un apartament ni un estudi qualsevol,
una casa de veritat. Com les que pintaràs d’aquí un anyet o dos. Amb el seu
sostre de color vermell fosc i la seva finestra blava. Una caseta per les meves
tres princeses: tu, la mamà i la teva germana que ve de camí. (silenci) Però el papà ja no te diners.
L’atur just just m’arribarà per comprar-te els darrers bolquers, però després
no hi haurà més. (pausa) Tinc 56
anys, filla. Ja no em voldrà ningú a la seva empresa. Amés, no sé fer res. Soc
fatal arreglant coses, em fan mal els genolls i amb tota la feina que tenia no
he tingut temps d’aprendre anglès. Ja me diràs. (pausa, intenta ser optimista) Però almenys et tinc a tu. I m’agradaria
cuidar-te i mimar-te fins que diguessis prou. Comprar-te joguines,
organitzar-te festes d’aniversaris inoblidables i, fins i tot, aguantar al teu
al·lot adolescent quan arribi el moment. Tot per tu. Perquè siguis feliç i t’enorgulleixis
de ton pare. (pausa, la mira als ulls)
Sort que encara veus borrosa la meva cara. Ara mateix soc vergonyós. No soc ningú.
(Pausa llarga .L’home obri la capsa i hi treu tot el necessari
per punxar-se heroïna. Comença a preparar-se el xut i, passat un temps, s’adona
que la seva filla segueix allà. Pausa)
Encara no ets suficientment gran com per recordar-te’n d’això, oi? Esper
que no... Ja que sóc vergonyós ho soc fins al final. (Segueix preparant-se) És dur ser gran, filla. És a dir, està molt
bé, perquè ets una persona lliure i no t’has d’explicar a ningú, però, així com
passen els anys, se’ns amuntonen a la gepa preocupacions i responsabilitats que
ens impedeixen volar i ocupar-nos de la nostra felicitat. Al capdavall només
tenim una vida, no? (Pausa) Mira, això és una goma elàstica. Li he hagut de robar a la
mare del seu calaix de costura... Això és posa al braç, just davall del bíceps,
i atura la circulació de la sang. Com un accident a l’autopista. Tampoc saps el
que és això. (Pausa) Això és una
agulla. És meva, mai te la deixaria, ni tan sols si fossis major d’edat. Amb
aquestes coses no es juga, o l’has cagada. Jo vaig començar, jo em vaig
enganxar. Jo l’he cagada. (Silenci)
Tu has tingut molta sort filla. Tens una mare preciosa que t’esperava de feia
anys i que t’estima més que a res.
(Pausa) Avui es mereixia sortir amb les seves amigues, ets un tresor molt
dur de tenir-ne cura. I em tens a jo... que, sigui un desgraciat o no, t’estimo
com mai he estimat. (Mira el rellotge)
Perfecte, encara tenim molt de temps per estar sols. (Canvi) El pare ha de desaparèixer
d’aquest món una estona, filla. Altres dies hagués esperat a que la mare i tu dormíssiu,
però avui ho vull oblidar tot ben aviat. Dormirem una estona, d’acord? Tu no et
preocupis, jo seré al teu costat, no em mouré d’aquí. Has dinat, t’he canviat
el bolquer, has fet el rot, d’acord. Escolta, si et passa qualque cosa
important, si no et trobes bé o alguna cosa et molesta plora, filla, plora amb
tota la teva força. Això segurament em desperti i em llevi la tonteria de damunt,
d’acord? Però per favor, només si és molt necessari. (Mirant la xeringa) El pare ho fa tot molt millor després de dormir
una estona.
(Silenci. Ell es punxa i comença a relaxar el cos fins
quedar tombat.)
Princesa, soc aquí. No et deixaré mai, preciosa meva. El papà és un
desgraciat però tu ets la meva força. Només una estoneta, d’acord? Recorda,
quan em necessitis només cal que ploris fort, ben fort...
(Queda estès al terra. Silenci. Fosc progressiu).
