Següent, per favor!

-003: (als seus companys, que jeuen amb ell) Ei al·lots! Com ha anat? Què tal? Guai, no?

-005: (agre) Home, no sé que dir-te. Aquell home tenia les mans tan seques que m'ha vingut al cap l'horrible sensació de quan, cada nadal, el meu cosí, el paper de vidre, m'abraça per donar-me els molts d'anys...

-007: Doncs jo he tingut molta sort! Aquella dona just acabava de posar-se crema anti-arrues hidratant a les mans. Fins i tot, m'ha bastat per les meves! (riu)

-003: Jo estic una mica preocupat pel 000... no l'he vist encara... tothom es pensa que no serveix per a res i el són capaços de tirar-lo al fems...

-005: Però si és el primer de tots! El comptador de torns de la nostra carnisseria comença pel 000, no pel 001!

-001: (trist) Eh... i jo quina culpa en tinc?

(Apareixen de cop el 008 i el 009)

-008: Uff!! Quin viatge! Aquell home no ha deixat de doblegar-me per tots els costats per vèncer l'avorriment. Tinc l'esquena destrossada...

-009: (emocionada) Ai calla, calla estimat! Deixa de queixar-te que tinc noves notícies sobre 000!

-Tots: Ah sí?
          Conta, conta!
          Què me'n dius!

-003: Sshhh! Callau i deixau que parli!

-009: (s'aclara la veu) El paper d'embalar m'ha dit que el paper de diari afirma que el paper de vàter li ha contat que 000 ha conegut a una tiquet preciosa i, a més, molt rica! Han coincidit a la butxaca dreta d'aquella senyora, s'han enamorat sobtadament i han decidit casar-se de seguida. La llista de la compra ha precidit la cerimònia! No ho trobau fantàstic?

-Tots: Bravo! Què bé! Visca els nuvis!

(De sobte es sent un crid agònic)

-005: Què punyetes ha estat això?

-007: Sonava a...

-009: (assustada) No, per favor...

-Mare: (al seu fill) Però es pot saber què has fet!? Ara com sabrem el número que teniem? El tiquet s'ha de guardar i, quan et toca el teu torn, el deixes aquí, a la cenalleta, amb tots els altres, ho veus? A veure si puc recomposar-lo abans de que ens toqui...

(Silenci llarg)

-003: Adéu per sempre amic 006...

(Tots els tiquets es giren, número cap avall i resten quiets en silenci, en acte de dol)



--------------------------------------------------------------------------------------------

Potser m'agraden els detalls de la vida, o donar vida a detalls quasi inexistents.
Avui volia fer un homenatge a la tan efímera vida dels tiquets de torn. Surten del seu dispensador, viuen uns instants a les mans dels clients i, finalment, són quasi enterrats: a vegades de manera terrible a qualsevol paperera i, amb sort, a la cenalleta preparada per la seva recollida i reciclatge.

 I l'home torna a decidir sobre l'existència d'un objecte tan simple, però que alhora evita baralles, malentesos i, fins i tot, un dia de malhumor perquè "aquell s'ha colat i jo estava abans".

Ara, si anau a una tenda amb tiquets de torn, feu-lis la vida el més agradable possible. Per a ells és la seva única comesa.

Colors

M'agrada com et queda el blanc dels llençols. M'agrada com et queda el negre de la nit.
M'agrada el púrpura del tap del bolígraf quan el mossegues.

M'agrada com et queda el groc del sol il·luminant els teus ulls blaus, el taronja de les mandarines i el gris del moix quan li dones el petó de bona nit. M'agrada com et queda el rosa del jardí florit i el marró dels teus calcetins d'hivern. Aquells tan peludets.

M'agrada el color carn de les carreres que se't fan a aquelles calces color carn que tant odies.

M'agrada com et queda el vermell de les cireres i el verd de l'herba sota els teus peus.
Ara, apaga el llum, i que l'obscuritat em deixi posar tots els meus sentits en tu.

Perros no.

Hoy no es fiesta y yo no tengo clase. He llegado a casa, he duchado al perro, he cargado el mp3 y he ido a dar un largo paseo con mi perro (con olor a melocotón). El sol me iluminaba los pocos senderos con pinta de “campo” que al arquitecto se le había olvidado construir, entre las casas de los ricos de mi barrio.

Ya hacia el final del paseo, volvimos por la calle principal y pasamos por delante de un bloque de mínimo 30 pisos. Pero la cuestión no está en la altura del edificio, sino en lo que tenia delante.

La propiedad de ese bloque incluía una pequeña franja de césped y arbustos que se prolongaban hasta casi la mitad de la acera. El césped era verde y bien florecido. Los arbustos justo volvían de la peluquería. Cualquier persona se sentaría allí para descansar y tomar el sol. Pero mi perro no podía. Lo ponía un cartel.

Perros no

Es obvio que no era la primer vez que veía un letrero de prohibición para perros, pero esta vez fue diferente. Caminando caminando la correa pegó un buen estirón. Mi perro se había parado al lado del césped, petrificado, y no contemplaba moverse de ninguna de las maneras. Él quería disfrutar de ese césped para olerlo y que le haga cosquillas en la nariz; para pisar sus suaves hojas y no sufrir por las piedrecitas de la acera y sus desperfectos; para que alguna mariquita asustada salga volando, y mi perro se asuste más que ella...

Y todo ésto no lo podía hacer. Porque yo no se lo permitía. Porque un cartel no me permitía que se lo permitiese. Entonces me dí cuenta de cómo nos comportamos los humanos, que nos hemos llegado a creer la raza más poderosa de todas.

El humano por encima de todo

 A veces olvidamos que somos animales y no nos damos cuenta de que nuestros parientes más lejanos los vemos encerrados en los zoos. Cómo entre animales, miembros de un mismo reino, podemos llegar a prohibirnos cosas los unos a los otros. Y no sólo pasa con los animales domésticos o cualquier otros, entre nosotros también.

Un ser un humano no le permite a otro ser humano gritar, bailar o cantar en la calle para expresar sus ideas y inspiraciones.

Un ser humano no le permite a otro ser humano casarse con el amor de su vida sólo porque comparten maquinilla de afeitar.

Un ser humano no le permite a otro ser humano hablar de según qué en según dónde.

No me refiero a temas de educación, o de moral o de fe, son los instintos básicos y necesidades naturales las que ya quedan aplacadas por otros iguales a ti.

Así que arrastré a mi perro hasta que desistió y volví a casa sintiéndome la peor ama del mundo. Me habían prohibido alegrarle el paseo a Lupo. No quiero hacer una charla sobre el mundo, las injusticias entre humanos o la arquitectura urbana. Sólo quería escribir.

Ésta noche volveremos a ese césped con Lupo, y disfrutaremos de él cuando nadie nos vea. Pero es un secreto, vale?