Avui he somrigut en arribar a casa perquè no
hi havia lloc per aparcar.
Pareixia diumenge. Però és dimecres, i hi ha vaga
general.
Escoltava la ràdio i sentia com alguns locutors deien que aquesta vaga
i manifestació no servirien de res. I jo em demano, segur? Segur que no serviran
de res?
És obvi que no tot el país està aturat i no s’aturarà mai, perquè hi ha
persones que estan molt còmodes fent doblers sense esforç, o mentint, o
abusant.
També hi ha persones que guanyen “lo just i necessari”, que no aniran
a la feina i s’ho prendran com un dia de vacances.
Però també hi ha gent que no
pot deixar de guanyar els quaranta euros d’avui perquè si no el seu nin no
soparà. I s’ha d’entendre i respectar.
No hem de donar la culpa a la gent per
actuar o deixar d’actuar, perquè no és culpa seva que el món estigui així,
perquè no és culpa seva que els polítics permetin que el món sigui així. Sempre
excusant-se i mostrant impotències falses. Si no ho feu vosaltres, qui ho farà?
El món és així perquè ells, els governants, el fan així.
Avui ha plogut, sí. Un dia difícil amb un temps difícil que pareix que només subratlla la grisor dels temps que vivim, però no.
Avui l’Arnau no ha anat a la
feina i ha aprofitat el dematí per anar al parc amb el seu nin de 5 anys. La
Marta i el Josep han fet l’amor tres pics amb els primers rajos de sol.
Amb l’excusa
de “no gastar doblers” el dia de vaga, la Paula ha organitzat un sopar amb la
seva família a casa seva. Cada un duu el que pot i es menja el que hi hagi.
Avui l’Albert ha pogut anar al metge (que amb les retallades només fa feina
fins les cinc) i s’ha assabentat que està totalment curat de lo seu.
Les crisis
i les desgràcies fan més humans als humans. I també s’ha de treure la part
positiva a tot, així almenys es viu millor. No sé com acabarà tot això, però
tampoc hi vull pensar. No serveix de res. El més important és estar en el
moment adequat al lloc pertinent. O no.
O jo que sé.
Ja no ho sé.
