14N

Avui he somrigut en arribar a casa perquè no hi havia lloc per aparcar. 

Pareixia diumenge. Però és dimecres, i hi ha vaga general. 

Escoltava la ràdio i sentia com alguns locutors deien que aquesta vaga i manifestació no servirien de res. I jo em demano, segur? Segur que no serviran de res? 

És obvi que no tot el país està aturat i no s’aturarà mai, perquè hi ha persones que estan molt còmodes fent doblers sense esforç, o mentint, o abusant. 

També hi ha persones que guanyen “lo just i necessari”, que no aniran a la feina i s’ho prendran com un dia de vacances. 

Però també hi ha gent que no pot deixar de guanyar els quaranta euros d’avui perquè si no el seu nin no soparà. I s’ha d’entendre i respectar. 

No hem de donar la culpa a la gent per actuar o deixar d’actuar, perquè no és culpa seva que el món estigui així, perquè no és culpa seva que els polítics permetin que el món sigui així. Sempre excusant-se i mostrant impotències falses. Si no ho feu vosaltres, qui ho farà? El món és així perquè ells, els governants, el fan així. 

Avui ha plogut, sí. Un dia difícil amb un temps difícil que pareix que només subratlla la grisor dels temps que vivim, però no. 

Avui l’Arnau no ha anat a la feina i ha aprofitat el dematí per anar al parc amb el seu nin de 5 anys. La Marta i el Josep han fet l’amor tres pics amb els primers rajos de sol. 

Amb l’excusa de “no gastar doblers” el dia de vaga, la Paula ha organitzat un sopar amb la seva família a casa seva. Cada un duu el que pot i es menja el que hi hagi. 

Avui l’Albert ha pogut anar al metge (que amb les retallades només fa feina fins les cinc) i s’ha assabentat que està totalment curat de lo seu. 

Les crisis i les desgràcies fan més humans als humans. I també s’ha de treure la part positiva a tot, així almenys es viu millor. No sé com acabarà tot això, però tampoc hi vull pensar. No serveix de res. El més important és estar en el moment adequat al lloc pertinent. O no. 

O jo que sé. 

Ja no ho sé.