Tanmateix, aigua.

No m'agrada quan plou. O supòs que no m'agrada estar sola, quan plou. El més graciós de tot és que quan estam tristos, o plou, mai ens posem una música que ens recordi l'escalfor dels rajos de sol, cerquem una música banyada i freda, com la pluja. Avui no vull posar la ràdio.

M'aixeco del llit, per res, però m'aixeco. Ja començo a estar incòmoda de tant estar-hi tombada. Vaig al bany, com cada dematí, com cada persona d'aquest món, curiós si més no. Si tots ens aixequéssim a la mateixa hora i amb el mateix ritme, pixariem tots alhora i, en estirar de les cadenes, buidariem rius, llacs i oceans.

No sé com em poden venir aquestes teories de bon dematí...

Em baixo el pijama i les braguetes. La mentruació, joder... Ja han passat tres setmanes? Començo a pensar si em bastaran els doblers per comprar compreses i tampons; crec que al compte em queden uns sis euros. Quin remei. Una dona sap que està en temps de crisi quan canvia els seus tampons Tampax de sempre, per uns de marca blanca d'aquella. No saps per què, pero no te'n refies. Quin remei.

Em rento les mans amb gel de bany i vaig a la cuina. Odio haver d'encendre els llums de bon dematí a la cuina tenint una finestra tan gran i transparent; tot és culpa de la pluja.
Els plats i coberts bruts em diuen bon dia i em recorden que avui lis toca el seu bany. Primer jo, després vosaltres. Queda un cul de llet, un cul de suc i els culs del pa bimbo. M'encanta berenar de culs. Així van les coses.

A la taula una nota: "He anat a tirar currículums, desitge'm sort!" Sort, amor...
Em faig un tè amb l'aigua de l'aixeta. Microones, bosseta, molt de sucre, i no es nota gaire. Em quedo asseguda a la taula, amb el barnús de franel·la, les cames creuades i dos parells de calcetins ficats dins les bambes d'anar per casa. Les del nadal de l'any passat. Puta pluja, embruta la meva finestra transparent. No ho vull veure més. Me'n vaig a veure el correu.

La meva safata d'entrada està infestada d'ofertes i anuncis. NO TENC DOBLERS per fer-me una manicura a meitat de preu!! Ni tan sols sé si podré tornar a mirar el correu: d'aqui poc, els de l'internet, s'adonaran que no he pagat la darrera factura i... zas! Tanc l'ordenador. Vull un cafè. Vull un cafè o em tornaré a adormir. Qui sap, tal vegada és millor dormir. O no. O jo què sé. Torna ja, amor.

Una dutxa calenta, sí, tant m'és si demà ens quedem fora aigua calenta. Necessito obrir-me els porus i emplenar-los d'energia. El calefactor espenyat ja només decora el bany, el pobre no pot fer res més. I jo tampoc, així que em despullo i, congelada, em quedo mirant al mirall. Mira quines ulleres, els cabells destrossats per la falta de cremes hidratants i de doblers per perruqueries. Som un cos blanc i esquifit. Quin remei.
Em fico a la dutxa ràpidament i sento com el raig d'aigua calent em comença a banyar primer el cap, el coll, l'esquena i els pits, la panxa i finalment baixa per les cames fins escapar per aquell forat tan misteriós i obscur. Em quedaría aquí tota la vida. El món s'atura quan estàs a la dutxa, ben igual com quan ell em besa. Res més no importa; típic i tòpic, però és així. Les persones enamorades m'entendran.

Renou de claus. La porta es tanca. Un "Hola amor! On ets?". Obre la porta del bany, jo trec el cap pel costat de la cortina de la dutxa, banyada i congelada, amagant les meves llàgrimes entre les gotes d'aigua. Ell em mira, sense dir res, es despulla lentament i entra amb mi per disfrutar de l'escalfor de l'aigua. Em mira de ben a prop, m'abraça i ens banyem tot dos sota aquell raig d'aigua tan petit. Poso el cap sobre el seu pit: el seu cor encara batega. Per tot dos. Què més importa? Estic a la dutxa amb ell i tot desapareix. El mir, em poso de puntetes, ens besem


i tot d                                     .